Francisca Nneka Okeke, nascuda a Nigèria el 14 d'octubre de 1956, és una de les científiques més importants d'Àfrica i clau en l'estudi de l'atmosfera terrestre. La seua vida mescla ciència seriosa, lideratge en la universitat i un fort suport a la igualtat de gènere en l'educació. És coneguda a tot el món pels seus estudis de l'electrojet equatorial i els corrents iònics en l'atmosfera, els quals han ajudat molt a entendre el magnetisme de la Terra i els temes relacionats amb el clima del món. A més, va obrir el camí per a moltes dones científiques en ser la primera a ocupar llocs rellevants en la Universitat de Nigèria, Nsukka. La seua història ens mostra talent, aguant i responsabilitat social.
Des de xicoteta, Francisca era molt curiosa sobre la naturalesa. Se la passava mirant el cel i preguntant-se coses que, encara que semblaven senzilles, mostraven que li interessava molt la ciència. Es preguntava per què canviava de color el cel, com volaven els avions o quines forces invisibles afectaven tot això que semblava tan llunyà. Estes preguntes no se'n van anar en créixer, sinó que es van fer més grans.
A secundària va sobreeixir en matemàtiques i física. Els seus companys i professors la recorden com una alumna de primera, que resolia problemes difícils molt ràpid. A vegades, abans que el professor acabara d'explicar un problema en la pissarra, ella ja tenia la resposta i deia “ja el vaig veure!”, alguna cosa que la feia notar per la seua intel·ligència. Sabia tant de física que, abans d'acabar la secundària, feia classes a estudiants majors. Eixa experiència com a professora va ser un avançament del seu futur com a formadora de molts científics.
La seua vida va canviar quan, amb 18 anys, es va casar amb Pius Nwankwo Okeke, un famós físic nigerià. Per a moltes dones d'eixa època i lloc, casar-se significava deixar de costat els seus estudis. Però per a Francisca, va ser una base per a créixer en el seu treball. El seu espòs, també dedicat a la física, entenia bé el que implicava investigar en la ciència. Junts es donaven suport mútuament, alternant-se per a les tasques de la casa i així poder avançar en els seus estudis i treballs. Quan un havia d'escriure una tesi, preparar una classe o treballar en el laboratori, l'altre cuidava als fills i feia les tasques de la casa. Este equilibri li va permetre a Francisca continuar estudiant encara que tenia sis fills.
Encara que la seua família la secundava molt, també va haver de superar problemes. Durant el seu doctorat en la Universitat de Nigèria, alguns companys i professors pensaven que una dona, sobretot una mare, no podria dedicar el temps necessari a una investigació seriosa. Però eixos comentaris, en lloc de desanimar-la, la van fer més fort. Francisca ha comptat moltes vegades que va usar eixa pressió com una raó més per a demostrar que ser mare no impedix ser intel·ligent ni bona científica.
La seua història ens inspira pel que va aconseguir, i com ho va fer: amb esforç i valentia.