Hipàtia (c. 355-415 dC) va ser una filòsofa natural, matemàtica i astrònoma de l’antiguitat tardana, considerada una de les primeres dones científiques de la història. Filla de l’afamat matemàtic Teó d’Alexandria, Hipàtia va rebre una educació excepcional que li va permetre destacar en l’estudi de la geometria, l’àlgebra i l’astronomia. Com a líder de la prestigiosa Escola Neoplatònica d’Alexandria, va impartir classes de filosofia i ciències a un ampli cercle de deixebles, molts dels quals arribarien a ocupar alts càrrecs a l’Imperi Romà.
A més de les seves contribucions al coneixement, Hipàtia va ser una de les grans figures de la vida intel·lectual i política d’Alexandria. Defensora del pensament racional i del coneixement basat en l’observació i la lògica, va representar l’ideal de la tradició clàssica en una època de profundes transformacions. El seu prestigi i les seves relacions amb figures de poder, com el governador imperial Orestes, la van exposar a enemistats, especialment en un context de creixents tensions entre cristians i pagans.
El seu assassinat a mans d’una turba de fanàtics cristians l’any 415 dC, instigat per disputes polítiques i religioses, va simbolitzar el declivi del pensament clàssic a Alexandria. Amb la seva mort, es va apagar una de les ments més brillants de la seva època, marcant el final d’un període en què el coneixement i la raó encara ocupaven un lloc central en la societat.
Al llarg dels segles, la seva figura ha estat interpretada de diverses maneres: com a màrtir de la ciència, víctima del fanatisme religiós o símbol de la lluita entre la raó i la intolerància. En l’actualitat, el seu llegat perdura com un emblema del pensament lliure i l’esperit crític, inspirant generacions de científics, filòsofs i historiadors que busquen rescatar la seva importància com una de les grans intel·lectuals de l’antiguitat.
Menú