Hipàtia d'Alexandria, una de les figures més rellevants de l'antiguitat tardana, va viure entre els segles IV i V de la nostra era, en una època en què el cristianisme començava a consolidar-se com a religió oficial de l'Imperi Romà, relegant les tradicions paganes a un segon pla. La seva figura, destacada per la seva brillantor com a científica i filòsofa, va quedar marcada per un tràgic final a mans d'una multitud de monjos enfurismats, el que la va convertir en un símbol del conflicte entre els dos mons: el de la saviesa clàssica i el de la nova religió dominant. La seva mort violenta va esdevenir una icona de la resistència de l'antiga cultura hel·lènica davant del creixent poder del cristianisme, i per molts, Hipàtia representa el martiri d’un món que s’estava extingint.
A mitjan segle IV, quan Hipàtia va néixer, Alexandria continuava sent un dels grans centres de la cultura hel·lènica, amb una tradició científica i filosòfica que s’estenia des de l’escola d’Alexandria, un focus del neoplatonisme amb figures destacades com Plotí. La Biblioteca d'Alexandria, amb els seus orígens en la dinastia dels Ptolomeus, era un lloc de coneixement profund, i Hipàtia va créixer en aquest ambient acadèmic. El seu pare, Teó d'Alexandria, va ser un matemàtic i astrònom de renom, responsable de la Biblioteca del Serapeo, un llegat de la gran tradició científica d'Alexandria. A través de la seva formació i l'educació del seu pare, Hipàtia va començar a explorar diverses disciplines científiques, com les matemàtiques, l'astronomia i la geometria. Va ser coneguda per les seves aportacions a la ciència, inclòs el desenvolupament d'un hidròmetre per mesurar la densitat dels líquids, i per la seva feina d'edició de textos científics clàssics.
Malgrat la seva profunda implicació en la ciència, Hipàtia no es va limitar a aquests camps, sinó que també va aprofundir en la filosofia, seguint les doctrines de Plató i Aristòtil. La seva saviesa i erudició la van portar a convertir-se en professora a l’escola d’Alexandria, on va instruir tant cristians com pagans en els ensenyaments filosòfics. Va ser una mestra respectada, i la seva influència va transcendir els límits de l’acadèmia. Sinesio de Cirene, que va ser alumne seu, la va venerar i li va escriure cartes de profunda admiració, mostrant el respecte i la devoció que sentia per ella, fins i tot quan es trobava a l'última etapa de la seva vida.
Aquesta sabiduria no es va limitar a l'esfera acadèmica, ja que Hipàtia també era consultada per figures de poder, inclòs el prefecte Orestes, qui era un dels seus deixebles. Sòcrates, historiador cristià, la va descriure com una figura exemplar del platonisme, destacant la seva dignitat i virtut. A més, la bellesa de Hipàtia també era coneguda, i malgrat les múltiples especulacions sobre la seva vida personal, incloent la idea que podria haver estat casada amb un filòsof anomenat Isidoro, no es va casar mai i va mantenir-se dedicada a la seva escola i a la seva tasca