En 15 de gener de 1850, naixia a Moscú Sófia Kovalévskaya, qui creixeria per ser la primera dona doctorada en matemàtiques i professora d’universitat, gràcies a un esperit lluitador que mai no va deixar li robessin la llibertat, tot i trobar-se en una època en què l’autonomia de la dona era encara un somni difícil de concebre.
Kovalévskaya, nascuda en el si d’una família aristocràtica, amb una gran herència cultural i intel·lectual, va començar a interessar-se pel món científic amb tan sols sis anys, gràcies al seu tiet, que tot i no ser matemàtic, va transmetre-li l’interès per aquest món. Menys d’una dècada més tard, amb tretze anys, impressionaria amb les seves deduccions matemàtiques al seu veí, professor de l’àmbit, que animaria al pare de família a permetre que la seva filla perseguís els seus estudis.
En 1865, la família es muda a Sant Petersburg per permetre que Sófia i el seu germà petit poguessin continuar amb la seva educació. Kovalévskaya estudia geometria analítica i càlcul infinitesimal, meravellant el seu professor particular amb la seva rapidesa mental. Ella argumentava que quan era petita no havien tingut prou paper de paret, i la seva habitació havia sigut empaperada amb un llibre de càlcul, el que la feia familiar a les fórmules. Amb divuit anys, va acabar contraient matrimoni amb Vladimir Kovalevski, una unió de conveniència per a poder marxar de Rússia a la recerca d’un lloc on admetessin a les dones a les universitats. El 1870 arriba a Berlín, amb la intenció de ser ensenyada per Karl Weiestrass, qui ella considerava el pare de l’anàlisi matemàtica, però es troba amb el mateix impediment que a Rússia. Tanmateix, va dirigir-se directament al professor per demanar classes particulars i, després de superar amb escreix la prova matemàtica que se li va posar com a filtre, Weiestrass la va acceptar com a alumna, de forma totalment gratuïta, durant quatre anys. El 1874, doncs, el professor va considerar que els treballs i investigacions de Kovalévskaya eren més que suficients per obtenir un doctorat i, dels tres treballs entregats, el primer va ser acceptat com a tesis, convertint-la en doctora.
Després d’una pausa on es va dedicar a la família i a l’escriptura, va tornar al món de les matemàtiques, sent elegida membre de la Societat Matemàtica de París i en novembre de 1833 entraria com a professora a la Universitat d’Estocolm, tot i que no remunerada. En 1888 rebria el premi Bordin pel seu treball “Sobre el problema de la rotació d’un cos al voltant d’un punt fix”, rebent fins i tot un extra de dos mil francs per l’elegància de l’escrit, convertint-lo en un dels premis més grans al que un home podia aspirar. Un any més tard, per fi seria nomenada professora vitalícia a Estocolm, de forma remunerada, i rebé un altre premi de quinze mil corones de l’Acadèmia Sueca per l’expansió del treball del Bordin.
Desgraciadament, moriria en 1891 a causa d’una malaltia, amb tan sols quaranta-un anys.